Evolució fatal

cell_phone(El pas de l’Homo silentiosus a l’Homo Mobilis Parlantis)

A finals del segle XX i principis del XXI va desaparèixer l’espècie Homo Silentiosus, hereu del venerable Homo Sapiens Sapiens, víctima dels avenços tecnològics que modificaren per sempre el seu medi ambient i les seves relacions socials. Aquesta és la tràgica història de la seva fi.

1.  L’amenaça de Graham Bell

Ja a finals del segle XIX, un tal Graham Bell, que devia estar mortalment avorrit, va tenir la idea de comunicar la gent a distància mitjançant impulsos elèctrics trasmesos per cable. Evidentment, això estava molt bé, malgrat la pèrdua de comunicació no verbal: d’una banda, podies enviar tendres i emotives paraules al teu estimat o estimada (gran cop dur per a les cartes d’amor!), i de l’altra, podies posar tranquilament cara de fàstic mentres parlaves educadament amb un interlocutor indesitjable. Clar que al començament. tot això funcionava gràcies a l’esforç de milers de telefonistes que no paraven de connectar i desconnectar clavilles. Així, potser et  pasaven una conferència amb Pernambuco, quan tu volies parlar amb la teva tieta de Matadepera, pero això no importava; el cas era parlar a distància.

2.  L’Homo Sapiens domina l’aparell telefònic.

Però si vam passar de la destral de pedra a la Sub-machine-gun (V. “Airbag”), també el telèfon va evolucionar. Amb el temps, l’aparell es va perfeccionar: ja no calia donar-li voltes a una maneta per aconseguir línia. Després, amb el processos d’automatització, van desaparèixer progressivament les telefonistes. I com l’invent estava molt bé, tothom al món industrialitzat va comprar-se’n un. Les companyies telefòniques van crèixer espectacularment i van posar línies per tot arreu. Tothom podria intercomunicar-se amb tothom gràcies a uns aparells connectats a un cable! Però… i si desapareixien els cables?

3.  L’aparell telefònic domina l’Homo Sapiens

Cap a la fi del segle, algú va pensar: “I per què hem d’estar lligats a un trasto horrible i gros per poder parlar? I no són encara més horribles les cabines telefòniques (si és que funcionen)? Cal alliberar l’ésser humà!”  Alerta, s’acosta la fi de l’Homo Sapiens: estan a punt d’inventar el telèfon mòbil!

I així, a finals del segle XX , i sense que ningú pogués evitar-ho, els homes es van llançar a la conquesta de l’espai … radioelèctric. Immediatament l’invent es va propagar arreu del món i va provocar la ràpida extinció de l’Homo Silentiosus, l’ésser que circulava amb silenci pels carrers. En un principi, la novetat només era accesible a uns pocs individus que suposadament eren la “crème de la crème” de la societat: yuppies atrafegats, milionaris opulents, fantasmes de tota mena… Llavors, treure el mòbil era un signe de poder i prepotència, d’estar en un altra galàxia, quasi de parlar amb Déu.

Però el negoci i la tècnica van avançar de tal manera que els mòbils van passar a formar part de l’anatomia de la gran majoria d’ésser humans. Havia nascut l’Homo Mobilis Parlantis!

4.  La nova espècie domina el planeta

De seguida es va veure que l’Homo Silentiosus estava condemnat a mort. Els usuaris del mòbil es va estendre a gran velocitat per totes les capes socials i per totes les edats. L’aparell es veia (i se sentia) als trens, als supermercats, a les discoteques, a les escoles, als teatres… en fi, a qualsevol lloc on hi hagués algú que tingués incontinència verbal. A més, amb el mòbil, tothom estava localitzable… quin gran aventatge pels jefes! Les musiquetes i els xiulets d’avís de trucada van envair tots els espais públics i privats, fins i tot en els moments més inoportuns. La gent parlava pel carrer sense tenir ningú al costat! Feia només uns anys abans, algú que parlés sol al carrer hagués estat enviat ipso facto al frenopàtic!

Les trucades podien tenir els motius més inútils del món, però els mòbils no paraven de sonar. Al final, es va inventar la musiqueta personalitzada, per evitar que la gent es tornés boja (“ha sonat el meu?”) Veure les cares i els gestos de comprovació dels possibles telefonats era per sucar-hi pa… Abans els nens venien amb un pa sota el braç; ara, ja venien amb un mòbil, que se’ls implantava a l’orella directament. Fins i tot alguns herois televisius van esdevenir paradigmes de la nova espècie (què seria del Mulder i l’Scully sense els seus aparells, eh?) En fi, qui no tenia un mòbil era poc menys que un desgraciat. L’Homo Mobilis Parlantis havia triomfat.

Jo vaig ser un dels últims resistents de l’espècie Silentiosus. Ara ja parlo sol pel carrer, faig un soroll divertit quan em truquen i poso cara de circumstàncies davant la gent quan tinc el mòbil a l’orella. I com que no ets ningú si no et truquen 40 vegades al dia, jo mateix em truco i faig veure que em comunico amb la jet-set. Ara he demanat un mòbil a la meva companyia que em permeti parlar amb Assurbanipal, Alexandre el Gran, Marc Aureli, Sòcrates, Sèneca, i altres personatges ja una mica envellits, tot saltant les barreres de l’espai-temps. Impossible? Potser sigui una mica difícil enviar-los els mòbils, però el capità Kirk ja “està en ello”… L’autèntic problema serà la factura!!

Epíleg:

Fa molts milers d’anys els éssers humans no necessitavam mòbils, ni cap aparell de comunicació… de fet no necessitavan ni parlar. Es comunicaven telepàticament. No hi havia idiomes, ni dialectes, ni sons… només pensament, consciència. I ara pregunti’m perquè els gossos de tot el món parlen el mateix idioma i nosaltres no…

(c) Xavier Bartlett 2013

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s