Us heu equivocat d’independència

Para leer este artículo en castellano, adjunto el siguiente enlace a documento PDF:

Os habéis equivocado de independencia

Aquest blog té per costum no ficar-se en política, perquè ja hi ha molta gent que s’hi dedica i que està a tot arreu, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. És un terreny fals, movedís i sinistre en què regna la divisió i l’enfrontament. No obstant això, com sí que tinc per missió parlar de la realitat i de la consciència, de vegades m’és inevitable baixar als inferns d’aquest inframón polític, bàsicament per despertar els incauts i per descórrer algun espès vel.

Manifestació de la Diada de Catalunya (Passeig de St. Joan, Barcelona). Ni una sola senyera «tradicional»; només hi ha lloc per les «estelades».

Així doncs, em referiré a la candent qüestió catalana que ara mateix té en suspens a molta gent, tant a Catalunya com a altres indrets. I sóc ben conscient que aquest article el llegiran quatre gats, potser tres, però val la pena deixar per escrit que la veritat no resideix en un costat ni en un altre (com ens volen fer creure), sinó en un altre lloc que no és que sigui equidistant, sinó que més aviat està en una altra esfera. Espero doncs que quedi clar que no defenso ni als uns ni als altres, ja que no participo al joc de les trinxeres.

En primer lloc, com ja vaig exposar a l’article sobre La farsa de la democracia, he d’espatllar les il·lusions de molta gent. Ho sento, però és així. Fins i tot Franco feia referèndums, que per descomptat tenia molt ben lligats. A la gent se li permet votar el que ja s’ha preparat i dissenyat per a ser votat amb les opcions convenients, res més. El sistema està tancat absolutament i els mecanismes del poder corren molt per sobre del que la gent pugui dir al carrer o a les urnes. Després, alguns ens vénen amb l’imperi de la llei i altres foteses, que és més del mateix. Això es pot fer però allò no, i si vols fer la teva i saltar-te les autoritats, t’espera la persecució, l’amenaça, el càstig, la repressió. És el que ens han imposat, des del temps dels reis sumeris –ni més ni menys– en tots els països i cultures; en totes les èpoques; en tot tipus de règims polítics (repúbliques, monarquies, dictadures…). La llei és la conveniència del poderós; no allibera, esclavitza.

D’altra banda, tenir un “nou estat” és canviar de cel·la dins d’una mateixa presó. Presentar una situació d’independència com una cosa que conduirà directament al paradís, la llibertat, l’abundància, la justícia, etc. és simplement una mentida i una fal·làcia[1]. Que l’hi preguntin als països africans que van sortir de la colonització europea fa unes dècades i van aconseguir la seva desitjada independència. És que la població està millor? No hi ha ara més fam, corrupció, misèria, malaltia? Per no parlar de les múltiples i sagnants guerres locals… I mentrestant les grans potències han seguit manant allà gràcies a la influència del seu enorme poder econòmic i financer.

Cal assumir-ho. Els estats o les institucions no ens pertanyen. Els ciutadans d’Espanya, els de Paraguai, els d’Egipte o els de la Xina Popular (parafrasejant al bo de Carod-Rovira) no són “independents”. Si Catalunya s’independitza, l’estat català servirà als seus amos, no a les persones. Els estats són meres sucursals d’un poder global polític-econòmic que existeix des de fa mil·lennis i que viu de la separació i l’individualisme dels pobles. Fronteres, lleis, constitucions, policies, exèrcits, himnes, banderes, etc.: tot això és pur teatre. No mana Trump als EUA, no mana Putin a Rússia, no mana Merkel a Alemanya, no mana Rajoy a Espanya… ni manarà, si s’escau, Puigdemont a Catalunya. Ells només són figurants que obeeixen les ordres dels seus superiors. És així; la democràcia, entesa literalment com “poder del poble” mai no ha existit, i pel que fa als nostres suposats representants, només representen als seus amos. Quan anem a votar, ratifiquem la validesa de la nostra presó.

Que sàpiguen tots, sense cap mena de dubte, que el camí cap a la independència catalana no l’han creat els catalans. Ni el govern català, ni les institucions de la societat civil, ni els partits polítics, ni els diputats[2]. Això és el que ens han volgut fer creure, però no és més que conduir un ramat al lloc desitjat, així de simple. Es tracta d’una operació de control mental massiu ben mesurada i calculada i portada a terme amb el seu tempo, els seus arguments, les seves controvèrsies, les seves injúries, les seves fal·làcies, etc. És la clàssica història de bons i dolents, d’explotadors i víctimes, que es va escrivint i reescrivint a gust del guionista de la pel·lícula, en totes les èpoques i racons del planeta.

Monument a Rafael Casanova

Ara ens ha tocat a nosaltres. Des del independentisme s’ha fet una llarga llista de greuges absolutament insuportables per als catalans, alguns de reals i d’altres fingits o tergiversats, ja que la mentida i la manipulació sempre són necessàries. Vegeu només a tall d’exemple l’èpica sobiranista de la lluita de 1714 per les “llibertats nacionals de Catalunya” –segons vaig sentir literalment a la televisió autonòmica catalana– i la realitat de l’edicte de Rafael Casanova[3], amb la ciutat a punt de caure ja en mans felipistes (això és un document històric; la resta és simplement propaganda política):

“Es fa saber a tots generalment, de part dels tres Excel·lentíssims Comuns, considerant el parer dels Senyors de la Junta de Govern, persones associades, nobles, ciutadans i oficials de guerra, que separadament estan impedint que els enemics s’internin a la ciutat; atès que la deplorable infelicitat d’aquesta ciutat, en la qual avui resideix la llibertat de tot el Principat i de tot Espanya, està exposada a l’últim extrem de sotmetre a una sencera esclavitud. […] Es fa també saber, que sent l’esclavitud certa i forçosa, en obligació dels seus càrrecs, expliquen, declaren i protesten els presents, i donen testimoni a les generacions venidores, que han executat les últimes exhortacions i esforços, queixant-se de tots els mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguin a la nostra comuna i afligida Pàtria, i extermini tots els honors i privilegis, quedant esclaus amb els altres espanyols enganyats i tots en esclavitud del domini francès; però així i tot es confia, que tots com a veritables fills de la Pàtria, amants de la llibertat, acudiran als llocs assenyalats, a fi de vessar gloriosament seva sang i la seva vida pel seu Rei [Carles d’Àustria], pel seu honor, per la Pàtria i per la llibertat de tot Espanya.”[4]

Vaja, vaja… O sigui que Catalunya no estava lluitant contra Espanya, sinó que el poble català lluitava per les llibertats del Principat i de tot Espanya contra l’absolutisme francès, encarnat pels Borbons. I com ja he esmentat en un altre article, nombrosos voluntaris castellans van lluitar conjuntament amb els barcelonesos en la defensa de la ciutat assetjada. Això no és exactament el que ens transmet l’objectiva història soberanista… Però la veritat és que uns i altres, en cada bàndol, van ser enganyats i portats al tràgic enfrontament. A uns se’ls va dir que la legalitat era el Borbó i als altres que la legalitat era l’arxiduc d’Àustria. N’hi va haver prou amb això per mantenir una llarga guerra civil entre els regnes espanyols, apart de la guerra internacional.

Tornant al present, en aquesta farsa la col·laboració còmplice de l’altra part és inestimable, ja que totes dues han de fer el joc a l’altra i afavorir la retroalimentació de les postures extremes. Així doncs, el “centralisme” o “espanyolisme” treballa de ple per al “catalanisme” o “independentisme” i viceversa, amb la qual cosa s’aconsegueix que es mantingui o creixi l’espiral de separació i enfrontament, que és el que en definitiva es desitja des de dalt. Així, a l’acció d’uns li segueix la reacció dels altres i s’entra en la justificació recíproca de l’escalada del conflicte. D’una banda sorgeix la rebel·lió (exercida des de la unilateralitat i la “desobediència civil”) i de l’altra, la repressió (exercida mitjançant jutges, lleis, dictats, ordres, policia, etc.). Això és el que pot descol·locar més d’un, però és com ha funcionat sempre: la creació de dos bàndols ben oposats, però que obeeixen les ordres del mateix poder únic. En aquest sentit, ja es podran figurar que els partits polítics espanyols i catalans segueixen el guió que se’ls ha escrit –del qual no es poden desmarcar– que després transmeten amb gran eloqüència, sinceritat i aplom als seus respectius acòlits i creients.

Ara bé, no em preguntin per què s’ha muntat aquesta maniobra aquí i ara, encara que és obvi que hi ha hagut altres precedents a Catalunya en què s’ha indignat al poble català amb apel·lacions a la llibertat, a la justícia, a la Casa Reial (una o altra), als Furs, als drets, a la tradició, a la democràcia, a la república o a altres motius. Només per fer un breu historial, ens podríem retrotraure a la guerra civil catalana del segle XV, la Guerra del Segadors (1640), la Guerra de Successió (1701-1714), les guerres carlines del segle XIX o finalment la 2a República i la Guerra Civil (1931-1939). En tots aquests episodis van tenir lloc moltes desgràcies i es va abocar molta sang… però la pròpia història ens revela que la pau i la prosperitat a Catalunya no van estar lligades a un o altre règim en particular i que fins i tot amb “ferris centralismes” Catalunya va gaudir d’etapes històriques de gran benestar social i creixement econòmic, cultural, etc. En efecte, les coses no van canviar substancialment després dels conflictes, perquè així ha passat a tot arreu al llarg dels temps. Més ben dit, de vegades tot canvia (en aparença) per a què tot segueixi igual. En tot cas, com reconeixia el president americà Roosevelt, quan alguna cosa passa a la societat no és per casualitat; darrere hi ha un pla prefixat i una intencionalitat. Veurem a on ens volen portar.

Sigui com sigui, el destí final d’aquesta situació (“independència” o no) no està en mans ni del poble català, ni del poble espanyol, ni dels seus respectius dirigents polítics, ni del Tribunal Constitucional, ni de la Unió Europea ni de qualsevol organisme internacional. Està en les mans dels qui realment dominen el món, ja que no és que escriguin la història, és que ells “fan” la història, i nosaltres som mers extres o espectadors en una farsa en la qual no tenim art ni part. Rectifico: en la qual sempre som les víctimes.

I acabo adreçant-me als meus estimats paisans catalans i molt en particular als sobiranistes per reconèixer que, en efecte, els catalans no són espanyols. Certament; ni catalans tampoc. Ni els espanyols són espanyols. No tracteu d’entendre això amb la ment, mai ho entendríeu. Utilitzeu la consciència, no el “pensament racional”; tot el que porteu al cervell ja el podeu enviar directament a les escombraries. Lamento dir-vos que us heu equivocat d’independència. La veritable independència, no aquest monstre sociopolític-econòmic materialista que ens han posat davant dels nassos, és quelcom ben diferent. És una independència que permetria alliberar-nos a totes les persones de qualsevol país de la nostra falsa identitat i de les cadenes que ens imposa l’elit global depredadora, egoica i desquiciada.

En fi, és una àrdua tasca. No és gens fàcil ni còmoda. Però és el camí a recórrer, i amb una mica de sort estarà a la volta de la cantonada. I quan completem aquest camí, ells deixaran de tenir el poder. I no ens caldran més presons, ja siguin estats, fronteres, lleis, constitucions, idiomes, costums, etc. Tard o d’hora haurem de veure que les individualitats i particularitats, personals o comunitàries, no existeixen realment; només formen part de la Il·lusió en la qual estem immersos. En veritat, l’autèntica independència és dependència. De què? Ho sento, no els faré jo tota la feina…

© Xavier Bartlett 2017

Font imatges: Wikimedia Commons

---

[1] Respecte a això, he vist alguns arguments pro-independentistes absolutament tendenciosos i falaços, amb dades sense explicar ni raonar que presenten el paradís en front l’opressió espanyola. Alguns són fins i tot quasi infantils com ara un eslògan que diu: “Vols pertànyer a un estat o ser-ne un?” Com si a la Catalunya independent cada persona esdevingués estat sobirà; se suposa que hi hauria un estat –amb la seva legalitat– a la qual se sotmetrien tots els catalans. I com és obvi, tenir a un governant que parli la nostra llengua, que tingui la nostra cultura i que visqui a prop de nosaltres no ens garanteix ni llibertat ni abundància. Deixo apart algunes maniobres grolleres com ara organitzar “congressos històrics” com el famós “Espanya contra Catalunya”, en què no es tractava precisament d’explicar els fets des de totes les perspectives o d’estendre ponts de diàleg.

[2] En tot cas, aquests elements funcionen com a meres corretges de transmissió totalment manipulades i dirigides discretament pel poder global, al que no li manquen delegats i sicaris a tot arreu. Ja en una conferència celebrada a Barcelona al 2013 l’autor i investigador rus Daniel Estulin va posar de manifest que el moviment independentista havia estat promogut pel Club Bilderberg.

[3] Rafael Casanova (sense el “de”), Conseller en Cap, no va morir a la defensa de Barcelona, sinó que va sobreviure a la guerra, va ser indultat pel rei Felip V i va tornar a treballar com a advocat. Va morir a Sant Boi del Llobregat al 1743.

[4] Extracte del Ban emès a Barcelona a les 3 de la tarda del dia 11 de setembre de 1714.